Aquella Borriana, la que per importància, per a desmarcar-se dels altres pobles propers, per a distingir-se dins la seva comarca, es mirava només al mirall de València, veia a ell reflexada, en la persona d’aquell humil sagristà, una nova imatge que l’aniria captivant poc a poc fins arribar a formar part del seu mateix caràcter. I els primers captivats van ser aquells que compartien taula amb Romero, erigint-se Marí Felis ràpidament com ànima del projecte. L’empenta d’aquest va fer que de seguida la seva figura fora la que anara despertant l’ànim per aquell dit i fet, es va convertir en el primer president d’una falla a Borriana, el primer que, en un escàs mes tenia que coordinar esforços per a que l’aventura fallera arribara a bon port.

No es van escatimar esforços, el principal problema, clar, era l’econòmic, una falla portava associats una série de despeses indefugibles a les que calia fer front. La primera traba era trobar el material. Manuel Martí aprofità la seva condició de regidor municipal per a dirigir-se a l’alcalde Vicente Enrique Mingarro i demanar-li poder usar unes fustes i tablers que es trobaven guardats a un magatzem municipal situat al “Corralot”, al cor del mateix barri. Aquell, accedí de bon grat i la feina començà amb un obligat ritme trepidant. Manuel Artana, ajudat pels demés, es posà ràpidament a intentar fer un cadafal, una base per als ninots, amb aquells materials, sobrants dels arcs triomfals que es confeccionaren abans en les ocassions de rebre a Jaime Chicharro i al cap de l’estat, Primo de Rivera, en la seva visita al nostre poble. Mentre, Manuel Martí pegava voltes al cap per a trobar un argument, alguna cosa a criticar i, com no, va ser el comerç de taronja el tema triat ja que era llavors el de més actualitat, el que movia aquella Borriana. La falla es centraria a criticar diversos aspectes que afectaven a comerciants, llauradors, jornalers.......Les falles més senzilles, a aquella época eren unes simples bases de fusta sobre les que es disposaven els ninots conformant una escena principal que era la que portava el desenvolupament crític. Baix, als laterals de la base, en ocasions, aquella escena era completada per altres mésque solien ser simplement pintades sobre el tabler. Aquestes van ser les dues tasques importants a dur a terme, d’una part la infraestructura i d’altra el desenvolupament artístic (crítica, ninots, pintura, ......). Solucionada ràpidament la primera, gràcies a la col.laboració de l’ajuntament, calia buscar gent que ajudara artísticament a aquella primera comissió. En un primer moment van ser el pintor Bautista Peris i els dibuixants Demetrio de Astorza i José Borja qui es posaren a la feina. Clar, per a que aquests treballaren, feia falta comprar material i d’això s’encarregava majoritàriament Carles Romero, qui aprofitant el seu carisma anava passejant pels carrers del barri demanant als veïns “la voluntat per a la falla”, exercint de primer tresorer, inclús el buscaven d’altres barris per a donar-li alguna cosa quan s’enteraven del que s’estava coent.

Els diners bàsicament se’n anaven en material, molts en pintura, però també en cohets que haurien de servir per animar la festa els dies de Sant Josep i tot això es portava a casa de Bautista Solà, qui aportava prest la seva sabateria de la placeta com a magatzem de qualsevol material. Cohets, ninots, llibrets....tot es guardava allí i també s’usava com a tresoreria, on Romero feia els seus comptes. Es pot dir que aquella botiga va ser el primer Casal Faller del nostre poble.

Aportant diners, alguns d’entre el barri i molts de la pròpia comissió, s’anaren clarificant les coses igual que la crítica. Com a escena principal es confeccionaren dos ninots, un dret que representava a un jove comerciant ben plantat i amb trage, a la seva oficina, rodejat d’una taula, una cadira i una caixa forta oberta, buida i de la que penjaven unes teranyines. L’altre era un ninot que representava aun llaurador més vell, gros i assegut a una vella cadira, vestit típicament i només acompanyat per a fer els seus negocis de dues grans jarres de fang, una on posava “DEBE” i que estava completament buida i una altra on posava “HABER” i que es mostrava rebosant de bitllets fins que caien a terra. Amb aquella escena, es volia critricar als nous comerciants de taronja que, ciudant les formes es gastaven tot el que guanyaven mentre que els més antics, rudimentaris i sense pretensions (menuts propietaris que simplement venien el que plantaven) feien caixa de la manera més tradicional.

José Borja va ser el que va desenvolupar un paper més important en la confecció artística, ja que va ser ell qui va idear i dibuixar les escenes que havien d’anar als laterals de la falla, sempre seguint l’argument principal ideat per Manuel Martí. Aquestes seguien la mateixa temàtica del comerç taronger criticant diversos aspectes méscom, per exemple, el tema dels anticipaments de pagaments que feien els comerciants anglesos i que mantenien a l’espera a tots els comerciants locals i, sobretot, als jornalers que aquells contractaven. Aquest tema era representat irònicament per un anglés vestit com un explorador d’alguna de les seves colònies, repartint caldera amb un gran culler a tots els comerciants de Borriana que allí anaven a demanar. Molts d’aquells anticipaments creaven prou discòrdia, doncs no faltaven els casos de comerciants que amb ells desapareixien o els que no portaven als jornalers la quantitat promesa, tema aquest que era representat a un altre dels costats del monument per un comerciant perseguit per nolts llauradors.

Una vegada tot construit i dibuixat, es necessitava algú que donara el toc final, una encertada pintura. Per a tal efecte, es va buscar des d’un inici la col.laboració de Salvador Sellés qui acudí faltant només tres o quatre dies per a la plantà. D’ell, ens conta Manuel Martí a les pàgines de Buris-Ana que era un gran artista però que era molt metòdic a la seva feina, cosa que entrava encontradicció amb l’apresurament general que s’imposava a l’aventura fallera i que va arribar, fins i tot a provocar alguna discussió entre ells dos que l’artista saldava amb un “ja t’ho faràs tu”. Martí va ser també el primer a patir, com tot president, les presses típiques que sempre acompanyen a les falles. De tota manera, la mala cara li solia durar poc a Sellés i al poc tornava a la feina.

Aquells últims tocs es van donar al desllunat de la casa de Manuel Benedito, cunyat de Martí, allí va quedar llesta, com no, a última hora. Amb el temps comptat, ja només restava l’acompanyament típic per a celebrar la festa, cohets, música.....La col.laboració inestimable i gratuita de la Banda de Música “Lira infantil Burrianense” seria la que possibilitava l’amenització de la festa, i Pedro Ferrer, mestre que donava classes privades gratuites al Carrer “San Cayetano” fou qui va desenvolupar la crítica al primer llibret de la història de les Falles a Borriana.

Els llibrets, llavors, no eren tan complexos com hui, eren simples panflets o llibrets de màcontenien l’explicació de la Falla per a que els que acudien a veure-la pogueren entendre el que es criticava. Per a tal efecte, es solia repartir a peu de monument els dies que aquell romania plantat, sempre demanant a canvi el pertocant donatiu que, de ben segur, era el que salvaria els comptes de Romero.

El primer llibret de Borriana va ser imprés a la imprempta de José Chordà, situada al número cinc del Carrer “Barranquet”, tenia un format molt menut, cobertes blaves i unes escases vuit fulles a les que el mestre Ferrer exposava que: